Quan el conveni col·lectiu no concreta el número d’hores setmanals que conformen la jornada laboral setmanal, sinó que només concreta les hores a treballar pels empleats, aquests poden acumular les hores de treball en determinats dies de la setmana, en el cas de reducció d’horari per cura de fills. Llavors, l’empresa no pot obligar a complir al llarg dels set dies.

Això ve determinat per la sentència del 23 de març, de l’Audiència Nacional, que estableix com improcedent denegar a una treballadora del sector col·lectiu Contact Center la reducció de jornada per cura de fills, sol·licitada dins la seva jornada ordinària setmanal.

Hi ha una primacia del conveni col·lectiu sobre l’Estatut dels Treballadors que, segons la magistrada Ruiz-Jarabo Cremada, “permet la reducció de jornada ordinària escollida per la treballadora, sense que l’empresa pugui exigir que aquest horari es realitzi obligatòriament dins la seva jornada diària”. Es tracta d’un supòsit de normes legals que fixen condicions mínimes, diu també la magistrada.

Consulta la sentència de l’Audiència Nacional, del 23 de març, AQUÍ

Mesura pal·liativa de la discriminació

La sentència del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 2007 i l’acte posterior de 12 de gener de 2009, així com la sentència del Tribunal Suprem de 21 de març de 2011, defineixen el dret contemplat en l’article 37.5, de l’Estatut dels Treballadors, com una mesura pal·liativa de la discriminació indirecta per raó de sexe, i es contempla la integració en els àmbits de producció i reproducció.

El text de la decisió del Constitucional sosté que “amb un ajust a la raonabilitat i practicitat de la previsió, evitant solucions alienes a la finalitat de la norma o interpretacions en les que fet i fet, s’obtingui un resultat contrari a l’eficàcia de la reducció de jornada  ia la conciliació dels drets tant de maternitat, com de família, com a la feina “.

Demostrar l’excepcionalitat de la denegació

La decisió coincideix amb el del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, de 23 de setembre de 2014, de la qual és ponent el magistrat Eguaras Mendiri, que defensa que no és l’empleada qui ha de provar ni la seva necessitat domèstica, ni la seva absència de altres ressorts, ni la disponibilitat de l’empresa per accedir a la seva petició.

Per contra, assenyala, que “el seu dret obliga que sigui l’empresari el que mostri de manera clara l’excepcionalitat de la denegació de la reducció amb la càrrega de demostrar en termes reals i efectius la impossibilitat d’adoptar la mesura”.

Consulta la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, de 23 de setembre de 2014, AQUÍ