Sostenibilitat i Pràctiques de RH socialment responsables
Al llarg dels últims anys s’ha vingut observant un creixement en popularitat, tant a nivell social com empresarial, de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), augmentada, sens dubte, per l’enfocament de la Sostenibilitat. Aquest enfocament ha estat impulsat per iniciatives institucionals internacionals com la de Nacions Unides i pel llançament l’any 2015 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, que han contribuït a facilitar la comprensió d’aquest enfocament pel llenguatge comú i senzill proposat, dotant-lo a més d’un marc atractiu perquè facilitin les necessàries activitats de reporti i rendició de comptes de les empreses. Així mateix, per primera vegada en molt de temps s’ha dut a terme una campanya de comunicació i sensibilització global que facilita que aquests objectius es coneguin, almenys, per part d’innombrables actors socials i empresarials. No obstant això, a nivell de gestió empresarial encara existeixen moltes mancances a l’hora de operativizar la Sostenibilitat i, dins d’ella, la RSC.
D’una banda, podríem dir que existeixen una sèrie de creences o mantres, molt assentats en la societat i en el teixit empresarial, sobre el que la RSC implica i que no faciliten la seva interiorització per part de les empreses. Així, frases com “la RSC és retornar a la societat el que les empreses li han llevat a aquesta”, “la RSC implica comportar-se bé a nivell empresarial”, “la RSC és ser respectuós amb el medi ambient” o “la RSC és dur a terme donacions a organitzacions no governamentals o entitats de finalitat social”, no deixen de ser lectures parcials i esbiaixades del que la RSC suposa, i al seu torn poden provocar rebuig ja que no ajuden a presentar tot el potencial de la RSC, com a eina de gestió empresarial que treballa estratègicament a partir de la filosofia de gestió de riscos.
D’altra banda, potser amb el propòsit de facilitar la comprensió del que la RSC implica, qüestions com la rendició de comptes a partir de reportis socials corporatius es converteixen en la principal finalitat de la pròpia RSC, quan en realitat haurien de ser només un mitjà. Es pressuposa que perquè una organització sigui responsable ha d’elaborar una memòria de sostenibilitat, alguna cosa que no és del tot cert i que crea una sensació de càrrega de treball en les empreses, que normalment es percep major en les Pimes. Aquestes no poden abordar processos complexos de reporti d’informació no financera, la qual cosa dificulta a vegades el seu accés al mercat, sobretot en processos de compra pública on s’estableixen clausulas socials. Així, determinades empreses poden arribar a abordar processos de reporti sense tenir uns principis de RSC clarament establerts, ni processos de capacitat de resposta que els hagin facilitat l’anàlisi de tendències i parts interessades i, sobretot, sense respostes o accions concretes que abordin aquestes tendències i que, per tant, ofereixin resultats fiables en termes d’impacte.
En aquest sentit, seguint models previs d’acompliment social corporatiu com el de Wood (2010), les empreses, i de manera rellevant les Pimes, haurien de concentrar els seus esforços a assentar una cultura i uns processos corporatius forts on tractessin de legitimar-se davant la societat (principi de legitimitat), generant les creences i valors que donin suport al posterior disseny d’accions desitjables i orientades al desenvolupament sostenible per a reduir la possible bretxa entre les seves accions i les tendències i expectatives socials.
Les organitzacions han d’establir un lideratge responsable com a marc per a la presa de decisions per part dels seus directius. Una de les principals àrees de decisió d’aquests directius és la que concerneix la gestió de les persones en l’organització. Ser socialment responsables comença per l’actitud i responsabilitat cap a la societat dels recursos humans que formen part de l’organització. Aquest objectiu s’aconseguirà a través d’una cultura de sostenibilitat fortament arrelada en els valors de l’empresa al costat d’un estil de lideratge transformacional i participatiu. A més, serà necessari desplegar unes pràctiques de RH socialment responsables (Shen i Benson, 2016), la qual cosa implica introduir els valors de la responsabilitat social en els diferents processos de reclutament i selecció de l’empresa, buscant que les persones que formen part del projecte empresarial se sentin interpel·lades per aquests valors. Serà necessari també que es duguin a terme en l’empresa pràctiques de formació internes orientades cap a objectius de desenvolupament sostenible, i que els processos d’avaluació es lliguin no sols a resultats sinó també a competències i objectius relacionats amb la sostenibilitat. Finalment, les empreses hauran de prioritzar la millora de l’equilibri entre vida personal i familiar, afavorint la conciliació i la flexibilitat interna, i prioritzant la igualtat de gènere. De la mà d’aquests objectius hauran de revisar-se també els processos de compensació i retribució, permetent la inclusió de la sostenibilitat entre els criteris a considerar per a la presa de decisions.
Des d’aquest plantejament, i sense oblidar la importància de les memòries de sostenibilitat com a eina necessària, creiem que s’ha de començar per reforçar l’orientació de les empreses cap a la creació d’uns valors forts assentats en els principis de sostenibilitat, acompanyats d’unes practiques de RH sostenibles que facilitin una millora de l’acompliment de l’organització, tant en termes de resultats financers com socials i mediambientals. Creiem que una gestió interna adequada de les persones entorn d’aquests objectius és la base de l’actuació externa de l’empresa en temes socials, responent a les necessitats del seu entorn i mediambientals, sense restar als resultats econòmics o, la qual cosa és més, obrint noves oportunitats de negoci responsable.
Manuel Quílez Pardo, M. Teresa Canet Giner y Francisco Balbastre Benavent
_____
Referencias:
Wood, D. J. (2010). Measuring corporate social performance: A review. International journal of management reviews, 12(1), 50-84.
Shen, J., and Benson, J. (2016). When CSR is a social norm: How socially responsible human resource management affects employee work behavior. Journal of management, 42(6), 1723-1746.
Publicat al número 46 de la revista Dirigir Personas.
