Carlos Delgado Planás, President de Compensa Capital Humano i membre de la Junta Directiva de l’Organització de Consultors de Pensions (OCOPEN), ens ofereix la seva reflexió sobre la importància de l’estalvi de cara a la jubilació.

Estalviar és l’acció de separar una part de l’ingrés mensual que obté una persona per tal de guardar-ho per a un futur. Parlem d’estalvi per a la jubilació quan la destinació del mateix és garantir uns ingressos en finalitzar el nostre període d’activitat laboral.

A Espanya, les prestacions d’estalvi a la jubilació poden venir de tres vies complementàries: el primer pilar és la pensió de jubilació que atorga la Seguretat Social. Addicionalment, un jubilat podrà percebre una renda dels sistemes de previsió social promoguts per les empreses en què ha prestat els seus serveis. Finalment, estaran finançades per les rendes individuals derivades de la capitalització de l’estalvi durant el seu període d’activitat.

Lluny d’entrar en el debat tècnic i polític de la viabilitat del sistema públic de pensions, motivat pel desfasament entre les prestacions meritades enfront de les cotitzacions que financen aquest sistema de repartiment com a conseqüència del major nombre de beneficiaris enfront de cotitzants i l’increment de l’esperança de vida, sí vull posar de manifest el fracàs comú del legislador i els agents econòmics i socials en el desenvolupament del finançament de la nostra pensió de jubilació a través de les empreses.

Des de la promulgació de la Llei de plans i fons de pensions el 1987, hem recorregut una llarga i complexa travessia amb escasses ratxes de vent a favor i massa vent de cara. A més del greu impacte provocat per la llarga crisi econòmica que ens fueteja des de 2008, que tot just permet pagar els salaris, s’han unificat i reduït els canviants beneficis fiscals en l’IRPF de les contribucions empresarials i individuals. El cop de gràcia, el Reial decret llei 16/2013 que va declarar les contribucions als sistemes de previsió empresarial com a conceptes computables a la base de cotització de la Seguretat Social.

Avui dia, la promoció d’esquemes de previsió social empresarial no resulta atractiva per als empresaris com a alternativa a incrementar els salaris. Entrar a sistemes obligatoris, fruit de la negociació col·lectiva, és percebut com com un increment de les cotitzacions socials que encareix els costos i fa perdre competitivitat.

La debilitat dels dos primers pilars que alimenten la previsió social trasllada la pressió a l’estalvi individual i voluntari si volem tenir garantits uns ingressos en el moment de la jubilació i a buscar noves formes de desenvolupament dels sistemes de previsió empresarial complementaris als existents. No sempre és qüestió de pagar més.

Durant els últims anys hem vist com les empreses han passat de models retributius “cafè per a tots” a serveis “a la carta” per a cada empleat. Aquest pot adequar la seva retribució a les seves necessitats personals i familiars en cada moment coneixent i valorant tots els elements del seu paquet retributiu. L’empresa incrementa la percepció de valor que l’empleat dóna a la seva compensació obtenint un avantatge competitiu. Guanyen tots.

La previsió social complementària no pot quedar fora d’aquests esquemes flexibles. Amb una formació que permeti conscienciar a l’empleat de la necessitat d’estalviar per al retir, les empreses hauran d’incorporar diferents instruments de previsió social amb una gestió més professionalitzada i unes despeses de gestió menors que es traduiran unes majors prestacions. I, sempre que vulgui, podrà finançar una part de les mateixes per acords individuals o col·lectius.

Com a empleats, la nostra responsabilitat és assegurar-nos una pensió a la jubilació. De no fer-ho, ho patirem només nosaltres. Com ocupadors serem més atractius a l’hora de captar el talent si donem solucions a aquesta necessitat amb fórmules eficaces.