Alternatives (factibles) a l’estratègia prevista per al Sistema Públic de Pensions

Alternatives (factibles) a l’estratègia prevista per al Sistema Públic de Pensions

La situació econòmica actual ha portat al precipici la sostenibilitat financera d’una gran part de la població espanyola, així com el futur de les pensions per a unes generacions que cada vegada envelleixen més tard. Ignasi Beltran reflexiona sobre la importància d’enfortir el sistema contributiu del país, que no s’ha de donar per vençut.

Signatura: Ignasi Beltran de Heredia Ruiz. Professor Agregat i TU acreditat. Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

La realitat socioeconòmica dels estats de benestar està experimentant un procés de profunda transformació, traduint-se en un progressiu estrenyiment de la cobertura professional. En aquest context, és evident que el progressiu envelliment de la població i l’acostament a la jubilació de la generació del baby boom són factors que han contribuït poderosament a accelerar-lo. I és que l’esclat de la crisi i la seva prolongació en el temps han generat importants tensions pressupostàries que han culminat en la imposició de severs objectius en matèria de consolidació fiscal, és a dir, el control del dèficit públic i la recerca de la sostenibilitat de les finances públiques. L’evolució del règim jurídic de la pensió de jubilació dels últims anys respon clarament a aquesta dinàmica.

Al seu torn, a partir d’una lògica de vasos comunicants, el model ve atorgant un protagonisme creixent al sistema de previsió complementari privat i, en particular, de caràcter social. Aquest, com se sap, s’ha articulat al voltant d’una lògica, en essència, autonormativa i, primordialment, a través dels plans de pensions del sistema d’ocupació i assegurances col·lectives. I, la veritat, és que el progressiu enduriment de les condicions per accedir a la pensió de jubilació que comporta l’entrada en vigor de la Llei 23/2013, del 23 de desembre, reguladora de l’Factor de Sostenibilitat i de l’Índex de Revalorització del Sistema de Pensions de la Seguretat Social, a priori, hauria de fer créixer el protagonisme d’aquests instruments. No obstant això, el vigent marc institucional i normatiu, i el context econòmic productiu estan evidenciant les deficiències d’aquesta estratègia polític-legislativa.

Més enllà del Sistema Públic de Pensions

En efecte, l’estalvi -en les seves heterogènies manifestacions- és ara per ara un objectiu difícil d’assolir. En la mesura que el model tendeix a gravitar sobre una dinàmica essencialment individualista (principi de capitalització i responsabilitat individual), és evident que, si el sistema complementari privat no s’expandeix prou, hi ha un cert risc que un col·lectiu nombrós de persones quedi desproveït d’un nivell de cobertura suficient. I les dades suggereixen que aquest fenomen pot acabar produint-se de forma generalitzada.

En efecte, la severa contenció salarial promoguda per la reforma laboral de 2012 i l’alta desocupació, amb la consegüent pèrdua d’afiliació i de recaptació de cotitzacions socials, i la seva més que previsible prolongació en el temps, són factors que difícilment potenciaran la capacitat de estalvi.

Però, al seu torn, tenint en compte la (escassa) qualitat de l’ocupació que s’està creant, tampoc sembla que per aquesta via s’aconsegueixi fomentar l’estalvi individual ni consolidar la fortalesa financera del sistema. En aquest sentit, repari que la (lenta) creació d’ocupació que està experimentant el mercat de treball espanyol s’està articulant sobretot a través de la contractació temporal, és a dir, amb un nivell salarial inferior i, per tant, menors cotitzacions- i amb un ús notable de l’ocupació a temps parcial.

D’altra banda, l’arquitectura vigent de la negociació col·lectiva sectorial no és, en absolut, propícia per a la penetració generalitzada dels instruments de previsió social complementària en el si de les empreses. No només no s’ha promogut suficientment la seva implantació -a través, per exemple, dels Acords Interconfederales-, sinó que, a més, l’estructura de negoci implantada arran de la reforma de 2012 ha dinamitat la fortalesa generalitzadora del conveni col·lectiu supraempresarial. Des del punt de vista empresarial, també és evident que la promoció d’instruments complementaris -total o parcialment finançats pels empresaris-pot percebre’s amb recel, doncs, és fàcil estimar que amb això s’estan incrementant les cotitzacions socials, redundant en la seva competitivitat i, per tant, en el manteniment i/o creació d’ocupació.

Així mateix, les dades estadístiques de la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions per a l’any 2014 * confirmen que la generalització d’aquests instruments de previsió complementària privada, no només no està sent tot el intensa que seria desitjable, sinó que, a més, és molt sensible a les fluctuacions econòmiques negatives o decreixents, produint-se en els últims anys una preocupant disminució progressiva i sostinguda d’aquests. Per aquest motiu, i tenint en compte la lògica dels vasos comunicants, confiar en la previsió social complementària privada com una alternativa idònia per satisfer el progressiu retrocés del sistema públic contributiu és una opció arriscada, doncs, previsiblement comportarà costosos efectes col·laterals.

En efecte, la devaluació progressiva del poder adquisitiu dels pensionistes -més que probable a mesura que s’apliqui el factor de sostenibilitat i l’índex de revalorització anualment i la insuficiència de la previsió social complementària, fàcilment poden traduir-se en un increment gradual de les bosses de pobresa i exclusió social de la població de més edat pertanyent a les futures generacions.

Una aturada en el camí

El conjunt d’aquestes valoracions suggereix, per tant, la necessitat de plantejar-se si la consolidació d’un model que atorga un protagonisme creixent a la lògica privatitzadora i individualista és una decisió estratègicament adequada (o, si es prefereix, òptima) des del punt de vista polític, social i econòmic. Per aquesta raó, sembla clar que convindria un replantejament radical de la matriu normativa implantada en l’última reforma, enfortint el sistema contributiu a fi de garantir el principi de suficiència.

Com ja ha apuntat un sector autorizat de la doctrina **, probablement sigui el moment de complementar el sistema contributiu de la Seguretat Social amb aportacions de l’Estat, permetent una millora de les prestacions, així com l’enfortiment de la sostenibilitat financera del sistema per afrontar els reptes del futur.

Especialment perquè la despesa en pensions respecte del PIB encara està molt per sota del destinat en els nostres països veïns… Seguint a José Luis Monereo Pérez, però, no s’ha de descartar que l’augment de la despesa en pensions es financi macroeconòmicament a través de l’increment esperat de la productivitat.

En paral·lel, sorprèn que en tot aquest temps el legislador, sabedor de la previsible evolució de la taxa de dependència, no hagi adoptat mesures legislatives a llarg termini dirigides a incrementar la població activa, per exemple, potenciant l’accés de la dona al mercat de treball , influint sobre els fluxos migratoris i/o bé incrementant les taxes de natalitat.

Romandre impassible davant d’aquestes dimensions denota una passivitat difícilment comprensible. En resum, el marc normatiu derivat de la Llei 23/2013 i el retrocés sostingut dels instruments de previsió social complementària de caràcter social experimentat en els últims anys, descriuen un escenari poc favorable para les nostres futures generacions. La bona notícia és que hi ha alternatives factibles a aquesta estratègia.

* Plans i Fons de Pensions. Informe 2014.
** Suárez Carujo, Borja (2014). El sistema públic de pensions: crisi, reforma i sostenibilitat. Lex Nova. Thomson Reuters. Pamplona, pàg. 48 i 49.
Publicat al número 38 de la revista Aedipe Catalunya.
Compartir a:
FacebookTwitterLinkedInGoogle GmailOutlook.comGoogle+MeneamePrintFriendly

Deixar comentari

*

Empresas Asociadas Aedipe Catalunya
Banner Nos hacemos de Aedipe Catalunya
Informació Aedipe Catalunya